Aquest matí he anat al concert de l'OBC i m'he trobat amb una manifestació a l'entrada. Els acomodadors estaven en vaga i uns guàrdies de seguretat privada feien la seva feina. 

Una acomodadora en vaga molt amable m'ha demanat que firmés recolzant les seves reivindicacions. De moment m'ha semblat potser una mica forçat. Finalment, abans d'entrar al concert he firmat. 

Els guàrdies que feien d'acomodador no ens ajudaven a trobar els seients però com estan ben senyalitzats no hi ha hagut cap problema.

El concert ha començat amb el concert per clarinet de la jove compositora Unsuk Chin que era present a la sala i ha parlat abans de començar. A la segona part quarta simfonia de Txaikowsky. Un concert magnífic però trobo a faltar els amables acomodadors a la sala.

16/5/2015 He mirat a internet a veure si hi havia notícies sobre aquesta vaga i he trobat això a la web del sindicat SUT (Solidaridad y Unidad de los Trabajadores):

22/5/2015 No sembla que les coses s'arreglin de moment. A la web del sindicat SUT he trobat aquest document: fulla acomodadors auditori post represió 20150522 (català).pdf (133,8KB)

14/6/2015 La vaga continua. El jutge ha prohibit a l'empresa usar personal de seguretat per substituir els acomodadors i s'han hagut de suspendre els concerts. Nació digital. Ahir Ada Colau va prendre possessió del càrrec d'alcaldessa. A veure que farà. 

He acabat de llegir les memòries de Pablo Neruda i el final m'ha impactat. Tot el llibre està carregat d'alegria i optimisme, escrit en sur americà molt bonic.

El final és tràgic. Té un altre estil. Està escrit de pressa: 'Escribo estas ràpidas líneas para mis memorias a sólo tres dias de los hechos incalificables...' Descriu l'assassinat del seu amic Salvador Allende.

Neruda va morir pocs dies més tard oficialment d'un càncer de pròstata. 

Aquest és un exemple de la seva poesia:

Pablo Neruda – Canto en la muerte y resurrección de Lluís Companys

Cuando por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.
 
Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.
 
Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejo por la tierra tu sangre derramada.
 
Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada,
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.
 
Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!