Imma Merino comença una sèrie d'articles a l'Avui sobre la novel·la de Thomas Mann 'La muntanya màgica'. He trobat que era una bona ocasió per llegir-la i m'he comprat el llibre.

Al segon capítol el consol Tienappel administra l'herència del protagonista, Hans Castorp, que a 7 anys d'edat, ha perdut els pares i l'avi, ven les propietats immobiliàries, liquida l'empresa Castorp & Fill obtenint una renda trimestral per l'hereu. No consta que declarés a hisenda aquestes transaccions. Em sembla que si la cosa passés avui hauria fet un frau a l'estat que motivaria la confiscació de tota l'herència més una multa del 40%.

Ha aparegut Settembrini un intel·lectual italià, deixeble de Carducci que parla de Virgili i que empaita les jovenetes. Contrasta amb la resta de personatges!

Un altre pacient del sanatori és el senyor Albin. Considera que la seva malaltia és incurable. És partidari d'aplicar-se ell mateix l'eutanàsia amb un ganivet molt ben afilat que té o un revòlver i ho manifesta publicament. Tothom s'esvera.

Ha arribat el diumenge i hi ha una banda que fa un concert. Settembrini diu que la música és políticament sospitosa perquè és com un opiaci que atordeix i es contraposa a l'avenç.

La mirada de Claudia Chauchat a Hans, després de dinar, quan és hora d'anar al metge que li diagnosticarà la tuberculosis acaben el capítol quart.

Ja he arribat al capítol cinquè. Segueixo llegint en posició horitzontal com el gat.

El capitol cinquè acaba amb el carnaval i la declaració d'amor de Hans Castorp a Claudia Chauchat que li comunica que marxa l'endemà.

El capítol 6 acaba amb la mort de Joachim, el cosí del protagonista que tenia vocació militar i l'autor comença el capítol 7 amb una disquisició llarguíssima sobre el temps i la manera com passa lenta o ràpida segons les circumstàncies... fa referència de passada a la tornada de Claudia Chauchat però sembla que vulgui impacientar el lector perquè segueix amb la seva filosofia sobre el temps sense donar més informació.

Finalment Claudia Chauchat apareix i explica que ha estat a Espanya i li agrada més Catalunya que Castella:

- a Espanya. Com ha anat?
-Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya…
-El Escorial.
-Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C’est charmant. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen tots els homes i els nois del poble, és gariebé un fes, la boina. Me la poso per a la cura de repòs i en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.

He arribat al darrer capítol: 'Est o oest? som a la plana, és la guerra.'

Esperem que avui les coses no es posin tan malament!

23/8/2014